Una altra forma d'entendre l'espai escènic

Aquesta setmana hem treballat intensament en la nova escena de Duccio Doccia, he produït unes 30 tintes xineses que Wahab i Enric s'encarreguen d'acolorir i retallar. El resultat estarà en Twitter i Facebook molt ràpid. Liliana, l'animadora, està millorant algunes de les animacions de Patuqueo una altra de les escenes i aviat entrarà en història de Duccio (pots llegir-la en l'entrada de la setmana passada). Mentre l’Oriol segueix el procés de Cap Ventricol, que és com anomeno al Pseudo Marcel·lí robotitzat. La testa ha estat 10 dies en Hangar.org i ara aquesta està en mans de Taxarte, l'encarregat dels últims tocs en fibra. Aquest és el tema del vídeo que il·lustra el blog. Incloc unes reflexions de Taisma recollides després dels assajos públics de Ca l’Estruch de Sabadell.

MARCEL·LÍ ANTÚNEZ ROCA

UNA ALTRA FORMA D'ENTENDRE L'ESPAI ESCÈNIC.
Taisma Caparrós Pérez. Universitat Autònoma de Barcelona. Espanya.

Que Marcel·lí circula a l’altre costat de la frontera del convencional és un fet conegut. Al llarg de la seva trajectòria, s’ha anat consolidant una perspectiva del que és l’espai escènic i de la responsabilitat d’aquest en la resolució de la peça, que ho separen obertament d’una consideració convencional. Però l’obra de Marcel·lí és un work in progress en la qual cada proposta és un assaig per a la següent, amb el que la sorpresa radica en quin serà el camí escollit d'entre tots els oberts per l'anterior obra. En Cotrone (2010) ens va proposar una sèrie d’opcions espacials que seran represes o superades per Pseudo. Queda oberta la porta, doncs; a veure on ens porta...

Tradicionalment, com a públic, el teatre ens ofereix la possibilitat d’ingressar en altres mons, ficticis, en altres realitats que remeten a un fora. Ens posem en la pell d’uns altres, vivim els seus problemes i som il·luminats en una possible forma de tractar amb aquests problemes (el que era per als grecs l’efecte de la catarsi). L’escenografia és la plataforma que sustenta aquesta il·lusió i per un temps determinat ens situa en altres vides, en altres llocs. El problema és que l’escenografia com a tal, perd el seu lloc i el seu sentit, si això no succeeix. Si la ficció es converteix en esdeveniment i l’espai té intenció de presentar i no ja de representar (de re-fregir la realitat). Quan la ficció s’anul·la, quan no existeix metàfora espai temporal, quan l’espai genera una realitat inèdita relacionada únicament amb el que està succeint en viu… la identitat convencional de l’espai escènic (i sobretot del concepte d’escenografia), es veu posada en escac.
L’espai escènic, tal com ho treballa Marcel·lí, deixa de ser un contenidor ambiental i/o metafòric, per convertir-se en motor narratiu. I succeeix, no com a conseqüència d’una decisió formal, sinó com una sort d’efecte secundari de com entendre el llenguatge teatral. El teatre (com l'art), és un intent de comprensió del món que ens ha tocat viure. Un acostament a una realitat complexa difícilment aprensible, impossible de ser representada. L’experiència directa (l'assaig-error, el joc, l'acció-reacció) es converteix en la metodologia per aconseguir l’enteniment, o almenys per plantejar interrogants. I l’experiència es dóna entre el jo i el seu entorn (físic, social, cultural, etc.). En la relació bidireccional entre ambdues. En el seu contacte. D’aquí la importància del procés en la seva obra, però també del matèric (el corporal, el biològic, la carn…), de l’ interactivitat i del ritual.

En el teatre s’expressen una multitud de disciplines: l'espacial, l’actoral, la dramatúrgica, la lumínica, etc. Tradicionalment, totes elles treballen en paral·lel, en major o menor sintonia. No ocorre així en el cas de Marcel·lí: l’espai no es regeix per una línia formal progressiva. La posada en escena creix a força de successives seqüències d’interacció amb l’entorn, que s’expressa per moments, que neixen i moren davant nosaltres, en aparent desordre, com a imatges desencaixades que cal recompondre. Les tecnologies digitals interactives, tenen un pes fonamental en tot això, encara que és important assenyalar que el seu rol se cenyeix al de canal, al de mitjà d’expressió. En altres paraules, l’aposta per un llenguatge comú envers un espectador 2.0, i no el lluïment de l’artifici. Les pròpies característiques tècniques d’aquest mitjà afavoreixen la relació fluïda entre espai i actuant, capacitat ara per decidir sobre la totalitat dels àmbits formals de l’espectacle en temps real.

És en aquest constant estar fent, en aquest caràcter processual, on resideix la diferència envers un procediment escenogràfic convencional, com a contenidor il•lustratiu de l’obra. L’escena digital interactiva, més que una nova tipologia d’espai escènic, hauria de considerar-se com una alternativa de modus operandi. Una consideració que difumina les barreres entre narració, acció i espai escènic, fusionant-ho en un tot simbiòtic. L’escena es converteix en un espai d’operacions immediat, que no busca un producte acabat sinó un esdeveniment viu i obert. Una experiència única ancorada a un lloc i un temps compartit, que és al cap i a la fi, l’essència final del teatre.

Castellano