Duccio Doccia per Marcel·lí Antúnez Roca |
DUCCIO DOCCIA
MARCEL·LÍ ANTÚNEZ ROCA
Estic treballant en la millora d'algunes parts del material que varem desenvolupar per Cotrone. Aquesta setmana hem produït noves imatges que hauran d’ajustar-se a l’escena Patuqueo. Patuqueo és l’única part referida als personatges que formen part de la tribu de Cotrone i que habiten a la Scalogna quan arriben els integrants de la companyia d’Ilse al primer acte dels Gegants de la Muntanya. En les primeres lectures d’aquesta obra se’m va escapar l’importància d’aquests personatges. Els habitans de la Scalogna són d’alguna manera monstres, és ha dir personatges que es refugien a Can Cotrone per no ser mostrats.
Des de 1981 fins a 1982 vaig tenir, conjuntament amb Mireia Tejero, un grup de música i acció, que es li dèiem Error Genètic. Una de les línees del nostre manifest ideològic, proposava l’utilització d’instrumentistes i elements considerats no musicals com ara animals, discapacitats físics i psíquics, joguets, llaunes i ferros, petards, soroll i òbviament errors genètics, tals com siamesos, sirenos, ciclops, etc. En els tres anys que va durar el grup varem utilitzar animals, teníem un lloro cantant i utilitzàvem les ensordidores gravacions dels crits dels porcs de granja abans de menjar, varem utilitzar joguets, llaunes, i petards, però no varem aconseguir treballar amb errors genètics, encara que intentàvem imitar-los. No és estrany doncs que en una nova lectura de l’últim i inacabat drama de Pirandello redescobreixi en els Scalognesos alguns dels personatges del manifest de Error Genético. En una el·lipsis de 30 anys em retrobo ara amb alguns dels temes d’aquella època, que encara em segueixen interessant i en la que ara treballo per Pseudo.
Aquí en un hipotètic acte zero l’historia de Duccio Doccia que explicaré a Pseudo:
“Vaig néixer fill únic a un lloc al sud de la península, vaig créixer amb corneta de pistons als llavis que m’entretenia molt. Vivíem en una casa al costat d’una gran i profunda bassa, al mig del camp lloc on viuen serps, tortugues i àguiles.
A l’edat de 8 anys em va atacar el virus de la poliomielitis. Vaig saber més tard que de tots els que s’infecten de la polio només 1% manifesta la més temuda reacció del virus, la destrucció de neurones espinals que, en el meu cas em provocaren la deformació i paràlisis de les meves dues cames.
Al començar la malaltia, el meu pare va buscar desesperadament remei als metges que li deien que la malaltia era incurable. Algú li parlà de Matamort, un sanador d'una ciutat veïna. El guaridor va provar-ho amb Hipnosis, intercanviadors de corrents bioelèctrics, emplastos de femta i ous, i finalment agulles, una mena d'acupuntura salvatge. El mal seguia el seu curs i jo cada dia caminava més malament. Matamort tenia un cosí veterinari, Curavaca, que coneixia un remei ancestral... Matamort impotent amb la malaltia i molest per perdre un client, va cedir finalment el client, és ha dir jo, al seu cosí Curavaca. El veterinari proposà banys de sang de vedells acabats de matar, un ritual que practicàvem al Matadero cada dimecres, i una dieta abundant de carn del mateix animal, que consumia quasi quasi crua.
Durant un parell d’anys vaig seguir aquell ritus de crua carn i bany de sang, però Curavaca no se’n sortia i el virus feia de les seves… fins que un dia va començar a remetre. Decebut i impotent el pare va acceptar el destí i em portà a un hospital ortopèdic. Era el temps de la Talidomida i allí vaig conèixer a altres esgarrats que com jo tenien afició a la música.
Però un dia va passar l' impensable, el meu pare, calb fins a la nuca, anant a l’hort va rebre el cop d’una tortuga al cap, va caure en rodó, mort al costat de la bassa. Sembla que el queloni va lliscar de les potes d’una àguila que l’acabava de caçar. Hores més tard la mare va descobrir el cos estès del pare i al ajupir-se se li va ficar una serp entre les cuixes, esparverada pel tacte llefiscós del ofidi va corre fins caure a la bassa. No sabia nedar. Em vaig quedar sol.
Resulta que una de les vedelles que vaig consumir estava contaminada per paràsits, cisticerc de tènia, que un cop ingerit amb la carn crua es va desenvolupar al meu intestí prim. Els deu metres de solitària, em provocaren una fam canina i una anorèxia total. Sol, prim i a quatre potes vaig recuperar la corneta i amb dos dels amics taliodamídics començarem a viatjar pel món. Érem una atracció musical tan bizarra -harmònica, xerrac i corneta- que encara que tocàvem malament, ens guanyàvem les garrofes. Però no era estrany que els nostres sons portessin tempesta. Un dia en una fira, la música portà tronera, la tronera pluja, la pluja pedra, i la pedra, llampecs amb tan mala fortuna que ens va caure un llamp allà on tocàvem. Només em vaig salvar jo. Va ser allà, en aquella fira on vaig conèixer a Cotrone i des de aleshores visc a la Scalogna”
Castellano
No comments:
Post a Comment