MAKING OF PSEUDO 2ª ENTREGA
 |
| Pseudo Marcel·lí’s.
Preparant l’anclatge del cap ventricol al meu pit. 3 Marcel·lís
|
El cinema es veu, el teatre es viu.
Penso que hi ha un gran paral·lelisme entre les pel·lícules de Georges Méliès i Segundo de Chomón, i certes estratègies de performance interactiva. La utilització formal de determinats trucs visuals i narratius es tornen a produir, gairebé cent anys després d’aquelles pel·lícules, en les narracions de les performances interactives. Però mentre el primer cinema obre la porta al gran espectacle del segle XX, la tanca a la possibilitat de participació del públic; el cinema no és un art recíproc. La reciprocitat és encara avui una de les característiques de les arts escèniques i per això el teatre es viu i el cinema es veu. La darrera obra, mai acabada, de Luigi Pirandello (1867-1936), Els Gegants de la Muntanya, proposa en el seu segon acte un espai a l’interior de la vila del mag Cotrone que ens recorda una projecció cinematogràfica, i que l’autor d’Agrigento anomena “l’Arsenal de les Aparicions”. Pirandello devia veure a la meitat de la seva vida, cóm el cinema canviava gairebé tots els atributs que el teatre tenia reservats fins aleshores. No oblidem que el cinema sonor es popularitza als anys 30 del S.XX, justament quan l’autor escriu Els Gegants de la Muntanya. Potser és perquè el cinema s’apodera de tot el que era propi del teatre, que Pirandello, imagina altra forma de fer teatre i inventa “Il teatro del teatro”.
Vaig treballar amb una interpretació de Els Gegants de la Muntaya al 2010, una obra que va tenir un curt recorregut pel que fa a les representacions. Cotrone (2010), tal com es titulava aquella obra, reinterpretava “l’Arsenal de les Aparicions” com una gran projecció interactiva. En aquest espai dos actors italians, Ettore Scarpa i Alessandro Lombardo, donaven vida a noves aventures dels personatges de Els Gegants de la Muntanya imaginades just després del darrer acte descrit per Pirandello. Sempre vaig pensar que aquell experiment no havia estat complert. Es per això que PSEUDO dona un pas més enllà i, revisant les histories dels personatges que s’explicaven a Cotrone (2010), les obre al públic perquè els espectadors, a través d’estratègies interactives, en facin part.
Barcelona, abril 2011.
