Assajos al Teatre Principal de Vilanova

L'Arsenal de les Aparicions es resisteix, una tropa de tècnics estem treballant per domar-lo.
Les captures amb la guncam (pistola/càmara) envien senyals misterioses segons l'ordinador en que es capturen; El cap ventricol (copia robotitzada autònoma wireless del meu cap) de vegades no li dona la gana de sincronitzar-se amb la meva parla, les postals de realitat augmentada (una mena de codis de barres que substitueixen les barres per imatges simbòliques) no hi ha manera de quadrar-les amb els mirrors de les càmeres; el Bodysound (un sistema autònom que converteix el meu dreskeleton en un emissor de so) sona quant vol; el programa de llums OSC no ha guardat la memòria i s'ha de reescriure perquè pugui ser controlada amb el dreskeleton (interfície corporal de naturalesa exoesqueletica que vesteixo durant la performance); els tapissos sensors (sensors on/off que el public activa en determinades escenes) no estan assignats amb dotacions antigues i en algunes escenes no quadren i no sonen, la perruca de la llanterna mental (uns sistema que disposa de un picoprojector, un smartphone, diversos cables i dues antenes per projectar sobre el meu cap) s'enreda amb el micro i és complicada de posar.

Però a passar de tot la disputa de si Quaqueo o Pitufet, les inacabables desgracies de Duccio Doccia, la increïble historia de les tetes de Diamante i el seu usurpador Bataglia, els reivindicacions de Cromo que acaben en sac foradat com les de la majoria, el Conde i la seva part obscura, especialment quant li llepa l'axila a Evany, la genealogia Cotrònica en la que assistim al part del mag de la Scalogna, el passatge de Milordino i la seva berruga fetus in fetus o la reconstrucció de Ilse estan allà esperant que el Arsenal per fer-se realitat aquest dies.

Malgrat tot aquest Arsenal es summament interessant, i mentre estan l'os espera al teatre.