El cinema es veu, el teatre es viu.

MAKING OF PSEUDO 2ª ENTREGA

Pseudo Marcel·lí’s. 

Preparant l’anclatge del cap ventricol al meu pit. 3 Marcel·lís

El cinema es veu, el teatre es viu.

Penso que hi ha un gran paral·lelisme entre les pel·lícules de Georges Méliès i Segundo de Chomón, i certes estratègies de performance interactiva. La utilització formal de determinats trucs visuals i narratius es tornen a produir, gairebé cent anys després d’aquelles pel·lícules, en les narracions de les performances interactives. Però mentre el primer cinema obre la porta al gran espectacle del segle XX, la tanca a la possibilitat de participació del públic; el cinema no és un art recíproc. La reciprocitat és encara avui una de les característiques de les arts escèniques i per això el teatre es viu i el cinema es veu.

La darrera obra, mai acabada, de Luigi Pirandello (1867-1936), Els Gegants de la Muntanya, proposa en el seu segon acte un espai a l’interior de la vila del mag Cotrone que ens recorda una projecció cinematogràfica, i que l’autor d’Agrigento anomena “l’Arsenal de les Aparicions”. Pirandello devia veure a la meitat de la seva vida, cóm el cinema canviava gairebé tots els atributs que el teatre tenia reservats fins aleshores. No oblidem que el cinema sonor es popularitza als anys 30 del S.XX, justament quan l’autor escriu Els Gegants de la Muntanya. Potser és perquè el cinema s’apodera de tot el que era propi del teatre, que Pirandello, imagina altra forma de fer teatre i inventa “Il teatro del teatro”.


Vaig treballar amb una interpretació de Els Gegants de la Muntaya al 2010, una obra que va tenir un curt recorregut pel que fa a les representacions. Cotrone (2010), tal com es titulava aquella obra, reinterpretava “l’Arsenal de les Aparicions” com una gran projecció interactiva. En aquest espai dos actors italians, Ettore Scarpa i Alessandro Lombardo, donaven vida a noves aventures dels personatges de Els Gegants de la Muntanya imaginades just després del darrer acte descrit per Pirandello. Sempre vaig pensar que aquell experiment no havia estat complert. Es per això que PSEUDO dona un pas més enllà i, revisant les histories dels personatges que s’explicaven a Cotrone (2010), les obre al públic perquè els espectadors, a través d’estratègies interactives, en facin part.

Barcelona, abril  2011.

Castellano

Pseudo Making Of

 

PSEUDO

De la cova platònica als smartphones.

Data d' estrena: 24 De Juliol, Festival del Grec de Barcelona. Sala Pina Baus, Mercat de les Flors.

Aquest és el Blog de PSEUDO, la meva nova performance.

L'intenció d'aquest blog és recollir les novetats al voltant del procés de creació, els personatges que l'envolten i algunes consideracions sobre la Sistematurgia, procediment que s'utilitza per fer produir aquest treball.

PSEUDO es deutora de Cotrone  una producció que vaig fer l'any 2010 amb Officine Sintetiche de Torí.

Aquella obra, representada sota els principis de la quarta pared, per dos actors, Ettore i Alessandro en llengua italiana, es reintepretada a PSEUDO en una nova disposició escènica i amb nous continguts.

Tant Cotrone com PSEUDO estan inspirats en l'obra inacabada i pòstuma de Luigi Pirandello, Els Gegants de la Muntanya. Hi ha tres aspectes que m'interessen d'aquest drama l'Arsenal de les Aparicions descrit en el segon acte, la tribu habita a la vila de la Scalogna i la companyia de teatre itinerant de l'actriu Ilse.

Aquests temes, que desenvoluparè mes endavant, tenen com element vertebrador el protagonista, el mag Cotrone.

Veig a Cotrone com una figura de ficció que pot emparentar-se amb Segundo de Chomón, amb Georges Méliès i perquè no, amb mi mateix.

De fet aquesta serà el meu rol  PSEUDO, Cotrone / Marcel•lí , convida als espectadors a viure l'experiència del Arsenal de les Aparicions.

Castellano